fbpx

EL SILENCI

  • DATA: 28 de febrer de 2021

Imagineu per un moment una vida sense cap so. Sense cotxes, sense obres prop de casa, sense veïns, sense electrodomèstics, sense el brunzit d’un mosquit… No sembla mala opció, veritat? Però tracteu ara d’imaginar una vida sense música, sense el so que produeix el vent movent les fulles dels arbres o sense el subtil aleteig d’un ocell. Què passaria si s’eliminés per complet el so que ens envolta? Eliminar els sorolls i sons que sobrepassen determinada potència de decibels no és en absolut una mala idea per al nostre dia a dia, però pensar a aïllar-nos completament del so en un món ple d’estímuls sonors, és pràcticament impossible. I no perquè no s’hagi intentat. Existeixen unes sales anomenades habitacions anecoicas, que es tracta d’espais que, per la seva extrema insonorització, tenen la capacitat d’absorbir totes les ones sonores sense reflectir-les, i per tant fan que no s’escolti cap so en el seu interior. Si intentéssim parlar en una d’aquestes sales, notaríem una sensació semblant a haver emmudit de sobte. Les sensacions de desorientació i malestar es fan presents al cap d’uns minuts en aquestes sales, sent una mitja hora el temps màxim que aguanta l’ésser humà en aquestes condicions. En 1951, el musicòleg i compositor John Cage va provar l’experiència de mantenir-se a la sala dels laboratoris Orfield de Minneapolis (ostenta el rècord Guinness de lloc més silenciós del món), i a la seva sortida, va explicar que malgrat no poder percebre cap tipus de so exterior, va haver-hi dues freqüències que ho van acompanyar persistentment durant la seva experiència: un so agut, que emetia el seu sistema nerviós; i un de greu, la seva pròpia circulació sanguínia, arribant a concloure que el silenci absolut no existeix per a l’ésser humà. L’única forma que aquesta habitació estigués realment en silenci seria sense la nostra presència, encara que això mai ho podrem arribar a percebre. Un any més tard, i després de profundes reflexions personals sobre el silenci, Cage va compondre la seva coneguda peça 4’33’’ en la qual l’intèrpret es manté durant quatre minuts i trenta-tres segons sense emetre una sola nota. El resultat musical d’aquesta interpretació seran els sons que emeti el públic, els cotxes que passin prop del teatre, o fins i tot, un mosquit; encara que en cap cas hi haurà un silenci absolut Aquesta peça va ser considerada des de “una broma pesada” pels crítics d’aquests anys, fins a una obra mestra. Jutgin vostès mateixos:

COMPARTIR